En diverses ocasions hem escrit que els especialistes estan d’acord en el fet que l’esquizofrènia és una malaltia d’origen genètic, amb una sèrie de gens implicats. Entre les conseqüències que plantegen les lleis de l’herència genètica, en el cas de l’esquizofrènia, n’hi ha algunes que en principi no semblen molt lògiques.

La fertilitat de les pacients amb trastorn esquizofrènic és normalment baixa. Fa temps, s’observava una tendència general d’aquestes pacients a no tenir parella, o a no poder tenir-ne, perquè han estat ingressades molt de temps. Després del descobriment dels antipsicòtics, en millorar la qualitat de vida de les pacients, cada vegada més n’hi ha que formen parella, per bé que mostrin certa prevenció a tenir fills per por que heretin la malaltia. Doncs bé, amb aquestes premisses, y d’acord amb les lleis de l’herència genètica, seria lògic que la malaltia anés desapareixent amb el transcurs del temps, o si més no que disminuís de generació en generació. Això no obstant, no es així; estudis estadístics assenyalen que “l’1% d’esquizofrènia” se segueix mantenint en tot el món.

En el cas dels bessons monozigòtics (idèntics), quan un dels germans és un pacient amb trastorn esquizofrènic, l’altre té un risc de 50 a 70 vegades més gran de contraure la malaltia que la població general, i pot estar sa tot i que la seva herència genètica sigui idèntica. Pamela i Carolina Spiro són dues germanes nord-americanes, bessones monozigòtiques. A Pamela se li va diagnosticar un trastorn esquizofrènic, mentre que la seva germana Carolina no va patir la malaltia, va estudiar medicina i es va especialitzar en psiquiatria (vegeu: “Les germanes Spiro” en les notícies d’esquizofrènia de forumclínic).

Tampoc queda clar per què una persona pot patir la malaltia sense que hi hagi cap antecedent familiar de trastorn esquizofrènic.

Herència genètica

Es pot dir que, quan en el 1865 el monjo austríac J.G. Mendel va publicar el seu article sobre l’herència, en el qual estudiava la reproducció de les plantes, va néixer la genètica com a ciència. Les seves observacions van quedar oblidades fins que, a principis del segle XX, es van anar descobrint successivament els diferents mecanismes de la genètica.

L’àcid desoxiribonucleic (ADN), que és el codi del llibre de la vida, està enrotllat formant uns cabdells que constitueixen els 23 parells de cromosomes.

De cada parell de cromosomes, un s’hereta del pare i l’altre de la mare. L’ADN que hi ha en aquests cromosomes pot contenir gens involucrats en una malaltia d’origen genètic i transmetre’ls així a la seva descendència.

La recerca en genètica ha anat evolucionant de manera espectacular, especialment en obtenir, l’abril del 2003, el 99,9% de la composició de l’ADN humà (el genoma humà) i classificar els gens que el componen (de 30.000 a 40.000). Gràcies a aquesta informació, entre altres coses, es disposa d’una base d’estudi que possibilita nous enfocaments en la recerca de les malalties d’origen genètic.

En l’ADN es coneixen dos tipus de gens:

• Gens codificadors de proteïnes. Són els transmissors de l’herència genètica.
• Gens no codificadors de proteïnes, però que poden modificar el comportament dels gens codificadors. Aquests gens resulten importants en l’herència o en el desenvolupament de malalties.

Herència epigenètica

Fa poc temps que, en la cadena de l’ADN es va descobrir que hi ha una capa d’informació en forma de molècules adherides, a la qual es na anomenar “capa epigenètica” perquè estava situada sobre la cadena de gens. Aquesta capa d’informació està formada per proteïnes, per radicals com els grups metil, acetil, etc., i per metabòlits, que s’adhereixen a l’ADN sense alterar-ne la seqüència. Depenent de condicions ambientals, aquesta capa epigenètica pot influir en la manera que es codifiquen les proteïnes, inhibint o activant els gens corresponents.

Sembla que aquesta capa epigenètica juga un paper essencial en el desenvolupament i en l’envelliment de les persones, i que les seves “epimutacions” poden contribuir a l’aparició de malalties com la diabetis, l’esquizofrènia o el càncer. Els factors de risc ambientals, com l’edat del pare en el moment de la concepció, les infeccions o una mala nutrició materna en el primer o segon trimestres, complicacions en el part, néixer a l’hivern, consum de cànnabis o d’altres estimulants, etc., poden ser la causa d’aquestes epimutacions.

La doctora Dolores Malaspina, professora de psiquiatria clínica de la Universitat de Colúmbia i psiquiatra investigadora en el New York State Psychiatric Institute de la ciutat de Nova York, ha publicat en articles recents el resultat de la seva investigació sobre la influència de l’edat del pare en el moment de la concepció, i la probabilitat que el fill desenvolupi un trastorn esquizofrènic.

En l’estudi que va realitzar a Israel entre el 1964 i el 1976 amb el seguiment d’uns 100.000 embarassos, va demostrar que el risc de patir la malaltia era més alt com més gran era l’edat del pare en el moment de la concepció. Aquests estudis s’han replicat posteriorment i han confirmat aquesta relació.

Això es podria explicar per la “teoria d’error de còpia”. Cada vegada que es generen nous espermatozoides es dóna una oportunitat a una nova mutació epigenètica. Les cèl•lules de l’esperma es divideixen cada 16 dies, després de la pubertat, per la qual cosa l’ADN de l’esperma d’un pare de 20 anys d’edat ja s’ha copiat unes 100 vegades, mentre que l’ADN de l’esperma d’un pare de 50 anys d’edat s’haurà copiat més de 800 vegades.

En comparació, els òvuls de la mare se sotmeten únicament a unes poques desenes de divisions cel•lulars en el temps. És evident, doncs, que hi ha moltes més oportunitats d’intervenció dels factors ambientals adversos per produir mutacions en la gènesi de l’esperma, i que aquest risc augmenta amb l’edat del pare.

Entre els factors de risc que poden crear aquestes mutacions epigenètiques de l’esperma del pare hi ha els efectes de l’exposició a substàncies tòxiques, infeccions, deficiències nutricionals o, d’altra banda, un dèficit en els enzims que reparen l’ADN, o els errors d’altres factors que influeixen en la fidelitat de la informació genètica masculina. En el transcurs dels anys, tots aquests factors es poden anar acumulant.

Segons això, com més avançada sigui l’edat paterna, més augmenta la probabilitat que es produeixin noves epimutacions que activin els gens que transmeten la vulnerabilitat a contraure l’esquizofrènia, inhibits prèviament per la capa epigenètica. Això explicaria per exemple, que hi hagi pacients amb la malaltia sense que hi hagi antecedents familiars amb trastorn esquizofrènic i la possibilitat que la proporció de pacients amb esquizofrènia es mantingui constant en la població mundial.

Que la doctora Malaspina hagi efectuat els seus estudis sobre la influència paterna en l’herència de l’esquizofrènia no pressuposa que solament s’hagi d’atribuir a l’edat del pare. Factors de risc materns, com les infeccions o la mala nutrició en el primer o segon trimestres d’embaràs, les complicacions en el part o el fet que aquest es produeixi en hivern, augmenten la probabilitat que el fill pateixi la malaltia. També poden incrementar aquest risc factors socials, com el consum de tòxics (especialment el cànnabis), ser emigrant o viure en ciutats grans.

Com a resum, l’herència de l’esquizofrènia pot tenir la causa en:

• gens específics que desenvolupin la vulnerabilitat a la malaltia;
• factors ambientals, que poden manifestar-se mitjançant mutacions epigenètiques;
• la fórmula GENS x AMBIENT, que és actualment el que preconitzen les hipòtesis sobre l’origen de l’esquizofrènia.

• Malaspina D. y cols. Growth and schizophrenia: aetiology, epidemiolgy and epigenetics In: Growth Factors and Psychiatric Disorders; Novartis Foundation Symposium 289. Novartis Foundation, 2008.
• Harlap S, Malaspina D, Friedlander Y. y cols. The Jerusalem Perinatal Study cohort, 1964-2005: methods and a review of the main results.Paediatr Perinat Epidemiol. 2007 May; 21(3): 256-273.