És molt freqüent?

Segons dades epidemiològiques, la freqüència d’aparició en la població general és d’un 30-40%, es dóna en ambdós sexes i representa el 50% dels casos que consulten el metge per una disfunció sexual.

Què és el desig sexual inhibit?

Segons el manual dels trastorns mentals (DSM–IV) el desig sexual inhibit és una disminució o absència de fantasies o desigs d’activitat sexual de manera persistent o recurrent, que provoca un malestar acusat o dificultats de relació interpersonal, i que no s’explica millor per la presència d’un altre trastorn, ni és degut als efectes d’una substància o a una malaltia mèdica. Es caracteritza pel desinterès per qualsevol activitat sexual, absència o disminució de pensaments, somnis o fantasies sexuals i escassa motivació pel material eròtic. Pot ser global i abastar totes les formes d’expressió sexual, o limitat a una parella o a una activitat concreta.

Al llarg de la vida d’una persona existeixen variacions en la intensitat del desig sexual. Un individu sa s’interessa per la sexualitat en arribar a la pubertat. El desig s’intensifica més en unes èpoques que en d’altres, per exemple, disminueix quan una persona està massa acaparada per l’activitat laboral o altres activitats o augmenta quan es té una oportunitat sexual excitant i quan s’està en companyia d’una persona que atrau molt. Aquestes oscil•lacions entren dins de la normalitat.

Les persones que pateixen un desig sexual inhibit gairebé mai inicien una relació sexual, i quan la duen a terme normalment és a desgrat. Existeix poca motivació per buscar estímuls adequats, no perceben l’atractiu físic de les persones, són menys sensibles als reclams sexuals i retarden tot el que poden la freqüència de les seves relacions. Quan participen d’alguna relació sexual, ho fan sense massa entusiasme i més aviat d’una manera mecànica, amb una disminució o supressió del plaer. Malgrat que la freqüència de les relacions és baixa, la pressió que exerceix la parella i les necessitats de tipus no sexual (plaer físic i intimitat) poden incrementar la freqüència. Un bon nombre d’individus no expliquen el problema a la parella, i segueixen mantenint activitat sexual per satisfer-la, però senten de manera progressiva una gran apatia, la qual cosa pot dur al fet que l’activitat sexual desaparegui, i s’arribi a seriosos problemes de relació.

Quina en pot ser la causa?

Freqüentment aquest trastorn pot associar-se a problemes d’excitació sexual o a dificultats per arribar a l’orgasme. La falta de desig pot ser el problema més important o ser una conseqüència del malestar emocional provocat per aquestes disfuncions. Això no obstant, hi ha persones que presenten un desig sexual inhibit i no tenen una altra disfunció sexual. Les causes poden ser diverses:

• Causes mèdiques: Influeixen directament sobre l’impuls sexual, com les malalties neurològiques, hormonals (baixos nivells de testosterona) i endocrines (diabetis), o factors psicològics que acompanyen determinades malalties, sobretot les que tenen una evolució crònica. Aquestes últimes poden fer creure a les persones, que la mateixa malaltia (o cirurgia) que pateixen les ha impossibilitat per a una conducta sexual normal. Com a conseqüència d’aquest pensament presenten una por al fracàs i falta de confiança en elles mateixes que les condueix a evitar l’activitat sexual i, conseqüentment, a una disminució del desig. Sovint l’autoestima queda malmesa davant de malalties de llarga evolució i/o cirurgia agressiva com en el cas de la cirurgia de mama.
  

• Causes farmacològiques: Quan la disminució del desig es produeix exclusivament pels efectes directes d’un fàrmac, es tracta d’un trastorn sexual induït per substàncies. Els fàrmacs que la poden produir són els psicofàrmacs, els antihipertensius i alguns diürètics.
• Causes psicològiques: Sovint les causes psicològiques apareixen de manera anàrquica i abrupta. Existeix un determinat tipus de personalitat que, sense que sigui patològic, pot explicar la disminució del desig sexual. Les característiques són: la falta de confiança, els sentiments de culpabilitat, la rigidesa excessiva, la incapacitat per transmetre desigs o sentiments a la parella, o la incapacitat de gestionar situacions emocionals que les persones poden viure com conflictives. Aquestes característiques, juntament amb la por a la reacció de la parella i els esforços per evitar l’activitat sexual, són els factors desencadenants que apareixen amb més freqüència. L’educació moral i religiosa estrictes i una informació sexual inadequada actuen com factors predisposants.
• Malalties psiquiàtriques: És el cas del trastorn depressiu; en elles, l’impuls sexual està disminuït, així com en els pacients que presenten un abús de determinades drogues. Fins a un 20% dels pacients depressius interrompen l’activitat sexual. Es tracta d’un símptoma més dins del quadre clínic, causat pels canvis bioquímics que es produeixen en aquests trastorns.
• Esdeveniments traumàtics sexuals, sobretot en les dones: Els pacients que han viscut una sexualitat associada al càstig, dolor o por presenten una resistència causada per l’ansietat o la culpa.
• La rutina o l’avorriment sexual: En molts casos, la convivència pot refredar el desig sexual; la rutina, la mandra i els conflictes conjugals poden portar a una inhibició del desig sexual. L’actitud indolent provoca que finalment sigui un enuig iniciar l’activitat sexual. Sovint es tracta de parelles que no trenquen horaris preestablerts i que mantenen una mateixa conducta sexual. Es pot seguir estimant la parella, però sense veure-la ja com a objecte de desig. Moltes parelles mantenen relacions sexuals solament per complir amb els deures conjugals, però no les desitgen ni en gaudeixen.

Existeix un tractament? Què es pot fer?

Com hem viso, les causes del desig sexual inhibit són diverses. Ateses aquesta varietat i les complexes interaccions que s’estableixen entre elles, l’abordatge és difícil. Les probabilitats d’èxit són d’un 50% (de les més baixes dels problemes sexuals).

En primer lloc, i per establir objectius terapèutics, es requereix una adequada història clínica. A partir d’aquesta es plantejaran (juntament amb la parella) les conductes o pensaments que cal millorar o modificar per aconseguir un bon desig sexual. Inicialment, cal orientar el tractament de manera individual cap als factors que poden inhibir l’interès sexual.

Algunes parelles necessitaran un treball enfocat a millorar la relació, abans de centrar-se directament en l’increment de l’activitat sexual. D’altres, necessitaran una mica d’instrucció sobre l’adquisició de destreses en la solució de problemes i requeriran ajuda per resoldre les diferències en aquelles àrees no relacionades amb el sexe. Algunes necessitaran concentrar-se directament en la relació sexual, en la qual, a través de la informació i les tasques de parella puguin augmentar la varietat i el temps dedicats a l’activitat sexual, i és possible que d’altres necessitin concentrar-se en les formes d’apropar-se sexualment a l’altra persona d’una manera més interessant i convenient, i en com refusar una invitació sexual d’una manera suau i discreta.

Recomanacions generals, útils per a totes les disfuncions sexuals:

1. Informació sexual adient. Potenciar un concepte positiu del sexe. Explicar la importància de la sexualitat dintre de la parella.
2. Fomentar l’acceptació del condicionament negatiu davant dels estímuls sexuals.
3. Tractar les malalties mèdiques. Valorar la reducció o canvi de tractament farmacològic.
4. Aplicar algunes tècniques:
   
• tècniques per reduir l’ansietat;
• tècniques per afrontar l’estrès;
• tècniques cognitives, com per exemple modificació de pensaments, creences i expectatives (reestructuració cognitiva). Es tracta de reinterpretar de forma positiva els estímuls sexuals, per adquirir o augmentar la responsabilitat sobre el propi plaer, tot adoptant un posicionament més activo. Entrenament de les habilitats socials i comunicació dins de la parella per poder parlar de sentiments, mostrar comprensió i resoldre diferències.
  

Es disposa d’un programa específic anomenat programa de focalització sensorial. Es tracta d’una tècnica de dessensibilització in vivo (exposició progressiva a situacions reals que provoquen ansietat), aplicable a totes les disfuncions sexuals, que proporciona un marc terapèutic, en el qual hi ha uns objectius, unes responsabilitats que la parella ha d’adquirir, i es pacten la durada i la freqüència de les sessions amb el terapeuta (una hora de durada, una o dues vegades a la setmana). Aquest programa considera les dificultats i els errors com oportunitats per incrementar la comprensió del problema i en la teràpia es reforcen els més petits progressos. Es compon de diferents passos:

1.Focalització sensorial no genital
S’aconsella la parella perquè incrementi la seva capacitat de sensualitat corporal, inicialment no genital, i s’avança progressivament. Els aspectes més importants quant a l’eficàcia són: la incitació manifesta però mai directa, la comoditat pel que fa al moment i la freqüència (que haurà de ser decidida per la parella, no inferior a dues o tres sessions a la setmana).

2.Focalització sensorial genital i coit
El pas a la focalització genital cal que sigui progressiu, amb un increment de la comunicació verbal o gestual (sobre allò que agrada o no). Es suggereix la posició superior de la dona (més adequada per al plaer femení), l’intercanvi de papers, actiu i passiu, i l’ús alternatiu d’estimulació manual u oral.

3.Instruccions terapèutiques
Cal que durant tot el procés s’estimuli tant el desenvolupament de fantasies, com el fet de viure la sexualitat com una diversió (lectures, material eròtic).

Què passa amb els casos resistents?

Cal valorar l’existència d’un trastorn de la personalitat que hagi pogut passar inadvertit, així com valorar també la relació conjugal. En alguns casos s’administra un tractament farmacològic antidepressiu, com la viloxazina (50mg/dia) o el bupropion (a Espanya s’utilitza per a la dependència de nicotina). Un estudi publicat al “Journal of Sex and Marital Therapy” (2004) mostra que un terç de les dones van respondre al tractament amb bupropion.

Es pot prevenir?

Cal reservar un temps per a la intimitat no sexual amb la parella; parlar i facilitar espais de comunicació, sortir sols i sense els fills, per facilitar una relació més estreta i propera, en la qual serà més probable que es pugui sentir més desig sexual. A algunes persones, el fet de llegir o veure pel•lícules de contingut sexual i/o romàntic també els pot servir per estimular el desig sexual. En la parella, cal potenciar la capacitat d’adaptar-se als canvis, la capacitat de comunicació (parlar de preferències i de refusos en el terreny sexual), la cerca activa d’intimitat, el sentit de confiança i compromís, i mantenir un grau d’autonomia, llibertat i responsabilitat per a cadascú. Tots aquests factors condueixen amb més probabilitat vers una conducta sexual positiva.

• Farré Martí JM (coord.) y cols. en: Soler Insa PA y Gascón J. Disfunción sexual no orgánica. RTM-III, Recomendaciones terapéuticas en los trastornos mentales. Ars Medica. 3ª ed, 2005.
• Farré Martí JM , Lasheras Pérez G, en:  Barcia Salorio D. Disfunciones sexuales de origen no orgánico. Trastornos femeninos. Tratado de psiquiatría.  Arán. 1ª ed, 2000.
• American Psychiatric Association. DSM-IV-TR. Manual diagnóstico y estadístico de los trastornos mentales. Texto revisado. Barcelona: Masson, S.A, 2002.
• Segraces RT et al. Bupropion sustained release (SR) for the treatment of hypoactive sexual desire disorder (HSDD) in nondepressed women .J Sex Marital Ther. 2001 May-Jun; 27(3): 303-316.