És més freqüent en les dones, tot i que també pot afectar els barons. El tractament més habitual en el cas de les dones és un programa d’entrenament en diversos passos i tractament psicològic; habitualment, en els homes es un tractament psicològic individualitzat.

En què consisteix?

El trastorn de l’orgasme, més conegut com anorgàsmia, és la incapacitat per arribar a l’orgasme tot i que s’estigui rebent l’estimulació adequada, o hi hagi gran desig sexual i/o les condicions mediambientals en siguin les adients. Segons el manual de diagnòstic de malalties mentals, el trastorn de l’orgasme és l’absència o retard persistent o recurrent de l’orgasme després d’una fase d’excitació normal (tant en la duració com en la intensitat). Quan es parla d’anorgàsmia, se sol tractar de la de les dones, però també pot afectar els homes. Per al seu diagnòstic cal tenir en compte diversos factors com ara l’edat del o la pacient, l’experiència sexual i la intensitat i durada de l’estimulació eròtica rebuda. Les dones presenten una àmplia variabilitat en el tipus i la intensitat d’estimulació que condueix a l’orgasme. Com passa en les altres disfuncions sexuals, també produeix malestar psíquic i problemes en les relaciones interpersonals.

En ambdós sexes el trastorn pot ser primari quan la persona mai no ha aconseguit l’orgasme, o secundari quan aquest apareix després d’un període de resposta normal. Quan no s’aconsegueix arribar a l’orgasme en determinades situacions o condicions parlem d’anorgàsmia de situació (com, por exemple, assolir o no l’orgasme segons la parella, o segons el mètode d’estimulació utilitzat). Un tipus molt freqüent d’anorgàsmia de situació és l’anorgàsmia coital en les dones, en què aquestes són incapaces d’aconseguir l’orgasme durant el coit, però l’aconsegueixen amb altres tipus d’activitat sexual (carícies, estimulació directa del clítoris, masturbació, etc.). Quan la dona aprèn a assolir l’orgasme, generalment no perd aquesta capacitat a no ser que es doni una pobre comunicació sexual, un conflicte en la relació, una experiència traumàtica, una alteració de l’ànim o un trastorn físic.

És molt freqüent?

El trastorn de l’orgasme és més freqüent en el sexe femení, amb una freqüència que va d’un 16% a un 30% en la població general. En els homes suposa una freqüència del 8%. L’anorgàsmia és una de les disfuncions sexuals més freqüents en les dones i és el segon problema sexual pel que van a la consulta (al darrere de la falta d’interès sexual).

Trastorn de l’orgasme femení

Quan popularment es parla d’anorgàsmia, es pensa en el trastorn orgàstic femení. L’orgasme femení és la culminació reflexa de l’excitació manifestada amb contraccions rítmiques de la paret vaginal i la descàrrega de la tensió muscular acompanyada de nivells variables de plaer. El fet d’arribar-hi regularment s’associa a una elevada autoestima, autoconfiança i desig d’augmentar l’activitat sexual. Hi ha grans diferències individuals en la resposta femenina. S’han descrit diversos estadis (Kaplan) en els quals, en un extrem trobaríem la dona que pot arribar a l’orgasme sols amb les seves fantasies eròtiques i, en l’altre extrem hi hauria la dona que sols l‘aconsegueix mitjançant una estimulació contínua i intensa durant unes hores. La majoria de les dones es troba en un punt mig d’aquestes fases, i assoleixen l’orgasme a través de l’estimulació directa del clítoris, o indirecta a través del coit.

L’existència d’una dificultat en la capacitat d’arribar a l’orgasme en la dona pot alterar la autoimatge corporal, l’autoestima i la satisfacció en les relacions. En l’actualitat la dona reivindica un paper actiu en la sexualitat, la necessitat que en té, i el seu dret al plaer sexual, la qual cosa facilita que consulti i que es faci tractar cada vegada més per aquest motivo.

Les dades epidemiològiques en la població general indiquen que entre un 16%-30% de les dones pateix aquest trastorn, i que constitueix un 19% de les consultes clíniques per disfuncions sexuals. Un 50% de les dones de la població general és incapaç d’experimentar un orgasme a través de l’estimulació coital; en canvi, la majoria de les dones pot assolir l’orgasme amb l’estimulació del clítoris. Quan una dona respon a l’estimulació del clítoris no coital però no és capaç d’assolir l’orgasme durant el coit, cal que es faci una exploració sexològica curosa, per jutjar si la incapacitat per a l’orgasme coital és una variació normal de la resposta o si la causa és una psicopatologia individual o interpersonal.

Amb l’edat augmenta la capacitat orgàstica de la dona; en canvi, en la dècada dels vuitanta, les consultes clíniques per anorgàsmia les feien més freqüentment dones de 50 a 60 anys, possiblement perquè l’educació sexual que van rebre va ser molt minsa i per la visió masclista de la sexualitat que prioritzava el plaer del baró.
El tipus més freqüent és el primari, en el qual mai no s’ha arribat a l’orgasme. L’anorgàsmia pot durar tota la vida si no s’apliquen els mitjans per posar-hi remei.

Què és el que provoca l’ anorgàsmia femenina?

L’orgasme femení és un procés complex que té components biològics, psicològics i socials. La seva disfunció es relaciona amb el desconeixement de la pròpia anatomia i de la funció genital, en particular, del clítoris i de l’eficàcia de l’estimulació. L’estimulació directa del clítoris i de la zona que l’envolta pot donar lloc a un orgasme sense penetració en la vagina (això és el que passa amb la masturbació).

Les principals causes de l’anorgàsmia són de naturalesa psicògena. Els motius que la produeixen són:

• Causes de conducta: l’estimulació insuficient del clítoris (respecte al llindar orgàstic de cada dona).
• Entre les causes psicològiques, els factors més freqüents són:
• L’autovigilància durant la relació sexual;
• L’ansietat associada a l’expectativa de l’orgasme i l‘intent de controlar-lo;
• sentiments de culpabilitat (creences errònies sobre el dret d’experimentar plaer);
• dubtes sobre els sentiments cap a la parella;
• la baixa autoestima o mala imatge de si mateixa.
• Altres causes: esdeveniment traumàtic (abusos sexuals, violació), trastorns de l’estat d’ànim o una malaltia mèdica. S’han realitzat estudis controlats que han demostrat que la capacitat orgàstica no es correlaciona amb la mida de la vagina o amb la força de la musculatura pelviana. En canvi, dones que presenten lesions medul•lars, reconstruccions medul•lars o escissions de la vulva poden presentar anorgàsmia (però en aquest cas estaríem parlant d’un trastorn sexual per causa d’una malaltia mèdica).
• Hi ha causes fisiològiques com son ara els canvis hormonals que es produeixen durant l’embaràs, el climateri o la vellesa.
• Pot haver anorgàsmia induïda per substàncies o fàrmacs (com ara les benzodiazepines, antidepressius i antihipertensius).
  

Com es tracta aquest trastorn en les dones?

Hi ha unes recomanacions generals per a totes les disfuncions sexuals que s’han esmentat en anteriors seccions. Comentarem les recomanacions terapèutiques específiques per a aquest trastorn:

• Hi ha un programa d’autoajuda per reduir l’ansietat al moment del coit, desenvolupat per Lo Piccolo i Lobitz (1972), que consisteix a associar la masturbació amb la focalització sensorial (entrenament en la masturbació). Podem també associar exercicis del múscul pubocoxal per millorar la tonicitat de la musculatura pelviana.
• Consta de les fases següents:
  

1. autoobservació del cos i els genitals;
2. autoexploració dels genitals;
3. localització de les àrees més plaents;
4. autoestimulació i fantasies eròtiques;
5. masturbació amb vibrador;
6. focalització sensorial no genital;
7. masturbació en presència de la parella;
8. focalització sensorial genital;
9. coit.
   

• Maniobra “del pont” (Kaplan), que consisteix en l’estimulació concomitant del clítoris amb la introducció vaginal. En el moment de la penetració, la mateixa dona o la parella ha d’estimular de manera simultània el clítoris. Cal retardar el moment de la penetració fins que la dona presenti una elevada excitació, llavors ja no cal l’estimulació del clítoris per assolir l’orgasme sense que calgui aquesta estimulació.
• Es procedeix a identificar, analitzar i modificar les interpretacions o pensaments erronis (procés anomenat reestructuració cognitiva), quan hi ha, per exemple, elevades expectatives de la relació sexual, culpabilització i responsabilització (com si la dona fos responsable única del plaer sexual).
  

Com evoluciona?

Si es combinen les diferents teràpies (tenint en compte la causa de la disfunció) un 82% respon al tractament durant el primer any en el cas de les anorgàsmies primàries i un 76% en les anorgàsmies secundàries.

Trastorn de l’orgasme masculí

Como s’ha dit anteriorment, és un trastorn infreqüent en els homes. Normalment va associat a un desig sexual inhibit o a ejaculació precoç. L’ejaculació precoç és un trastorn de l’orgasme masculí, però ateses la importància i freqüència en la població es va tractar amb detall en una secció anterior.

En general s’identifica ejaculació amb orgasme. La manera més freqüent d’anorgàsmia en el baró, és la incapacitat d’assolir l’orgasme durant el coit, però en canvi es pot presentar durant la masturbació. Alguns d’ells, després d’un llarg període d’estimulació no coital, poden arribar a l’orgasme coital. De vegades, n iniciar-se l’excitació, es va instaurant de manera gradual una sensació desagradable. Si s’oculta el trastorn de l’orgasme a la parella pot ser motiu d’infertilitat desconeguda.

Els problemes en l’orgasme que tenen lloc ocasionalment i que no ocasionen malestar ni dificultats en les relacions no es consideren un trastorn. Amb l’edat el baró experimenta la necessitat d’un període més llarg d’estimulació per arribar a l’orgasme.

Aquesta disfunció es pot presentar tant en la relació sexual amb la parella, com en la masturbació. Les causes de l’anorgàsmia masculina atenen amb més freqüència causes psicològiques i són similars a les d’altres disfuncions sexuals: l’ansietat i d’excessiva pressió bloquegen o retarden l’ejaculació. També es pot donar en el cas que hagi lesions de la medul•la espinal i malalties neurològiques. I, com en el cas de les dones, alguns fàrmacs també poden desencadenar aquest trastorn (per exemple, els antihipertensius, antidepressius i les benzodiazepines).

Hi ha tractament en el cas dels homes?

Es tracta d’un trastorn poc estudiat (baixa freqüència en la població), per la qual cosa no es disposa de dades sobre l’eficàcia del tractament. Els tractaments que hi ha són de tipus psicològic (sempre tenint en compte la causa que el provoqui). Cal que sigui indicat de manera individualitzada:

• Programa d’entrenament en autoestimulació (coneixement dels genitals i tècniques d’entrenament en la masturbació).
• Programa que requereix una sèrie de passos (hi inclou la parella) :

1. masturbació en presència de la parella;
2. consecució de l’ejaculació amb estimulació de la parella;
3. ejaculació al més a prop possible de l’entrada vaginal;
4. estimulació precoital intensa del penis i penetració amb moviments progressius de la dona, en posició superior.
   

La falta d’estudis adequats metodològicament no permet establir conclusions sobre el tractament d’aquesta disfunció. Hi ha tractament farmacològic que es pot associar al tractament psicològic; es tracta del clorur de betanecol a dosis de 5-30 mg , dues o tres vegades al dia.

• Lo Piccolo, J. y Lobitz, W.L. The role of masturbation in the treatment of orgasmic dysfunction. Archives of Sexual Behavior 1972: 3, 585- 595.
• Kaplan HJ. Disorders of Sexual Desire. Brumser Mazel, NY, 1979. Traducción castellana: Ediciones Grijalbo, Barcelona, 1985.
• Farré Martí JM (coord.) y cols. en: Soler Insa PA y Gascón J. Disfunción sexual no orgánica. RTM-III, Recomendaciones terapéuticas en los trastornos mentales. Ars Medica. 3ª ed, 2005.
• Farré Martí JM , Lasheras Pérez G, en: Barcia Salorio D. Disfunciones sexuales de origen no orgánico. Trastornos femeninos. Tratado de psiquiatría.  Arán. 1ª ed, 2000.
• American Psychiatric Association. DSM-IV-TR. Manual diagnóstico y estadístico de los trastornos mentales. Texto revisado. Barcelona: Masson, S.A, 2002.
• Stanley E. Althof, Screiner- Engel P, en Michael G. Gelder, Juan López-Ibor y Nancy Andreasen. Disfunciones sexuales. Tratado de Psiquiatría. Tomo II. Barcelona: Ars Medica, 2003.