És molt freqüent?

Se’n desconeix la freqüència en la població general atès que no existeixen dades epidemiològiques clares al respecto, però es creu que és poc freqüent i apareix més en el sexe femení. Aproximadament representa el 4,5% dels casos que es consulten al metge a causa d’una disfunció sexual.

En què consisteix el trastorn per aversió al sexe?

Segons el sistema de classificació dels trastorns mentals (DSM–IV), la característica principal d’aquest trastorn és la repulsió i l’evitació activa del contacte sexual genital amb la parella, de manera persistent en el temps. La persona que pateix aquest trastorn rebutja qualsevol aproximació a la parella, i això desencadena un malestar psíquic que acaba generant dificultats en les relacions interpersonals. Es tracta d’una de les disfuncions sexuals en la qual els sistemes de classificació habituals dels trastorns mentals difereixen més. Segons el CIE-10 (un altre sistema de classificació dels trastorns mentals), aquest trastorno s’anomena rebuig sexual i inclou en la seva definició l’absència de plaer sexual.

L’aversió sexual és una conducta persistent de por, fàstic, repulsió, desgrat i ansietat davant de qualsevol conducta sexual i, en ocasions, davant tan sols del fet de pensa-hi. En general, l’aversió al contacte genital se centra en algun aspecte particular del sexe (per exemple, secrecions genitals, penetració vaginal). Alguns individus mostren repulsió per tots els estímuls de tipus sexual (inclosos els més superficials, com ara els petons i les carícies corporals). La intensitat de la reacció de l’individu enfront a l’estímul aversiu pot anar des d’una ansietat moderada i una absència de plaer, fins a un malestar psicològic extrem. Són persones amb tendència a les fòbies o pors irracionals i a l’ansietat generalitzada; per això és important realitzar un diagnòstic diferencial entre el que és una fòbia sexual o una aversió al sexe. En la fòbia sexual el tret essencial és la por irracional persistent i el desig impulsiu d’evitar conductes o emocions sexuals; el mateix individu que la pateix reconeix la desproporció de la seva por en relació amb el risc que comporta la situació (l’evitació fòbica provoca un malestar significatiu i pot fer que disminueixi la capacitat de la persona per viure amb normalitat). En canvi, l’aversió al sexe es diferencia de la fòbia perquè està associada a emocions que no són la por i que, a més, estan provocades per estímuls diferents. Malgrat aquestes diferències, són difícils de distingir i els sistemes de classificació de les malalties mentals les exposen com una mateixa entitat.

El component central de l’aversió al sexe és l’ansietat, en diversos graus. Hi ha persones amb formes greus del trastorn que, davant d’una situació de tipus sexual, pateixen crisis d’angoixa, amb ansietat extrema, terror, desmais, palpitacions, nàusees, mareigs i sensació d’ofec. Aquestes persones de vegades intenten evitar aquestes situacions amb algunes estratègies, com anar a dormir ben d’hora, viatjar en excés, descuidar l’aspecte personal, abusar del consumo de determinades substàncies, o ocupar tot el temps possible.

El trastorn per aversió al sexe es pot classificar en diferents tipus, segons sigui l’edat d’inici (de tota la vida o adquirit), segons el context (rebuig sexual general o situacional) o segons la seva etiologia (factors psicològics, o combinats).

Les persones que el pateixen, presenten problemes d’erecció i en l’orgasme?

Les persones que presenten aquesta disfunció mantenen intacta la seva resposta sexual; en el caso de l’home, l’erecció i la capacitat d’ejacular, i en la dona, la capacitat d’arribar a l’orgasme.

Quines són les causes de l’aversió al sexe?

Les causes poden ser diverses. La més sòlida és la teoria de l’aprenentatge d’adquisició de fòbies. En pacients amb trastorn d’angoixa, la causa de la fòbia sexual podria ser la inquietud davant la possibilitat de presentar una crisi d’ansietat durant les conductes sexuals.

En totes les disfuncions sexuals hi ha factors psicològics comuns que predisposen, precipiten o mantenen la disfunció. A continuació, se n’enumeren alguns:

• Factors que les predisposen: educació moral i religiosa estricta, relacions deteriorades amb els pares, informació sexual inadequada, experiències sexuals traumàtiques en la infància (violació,  maltractament, incest)  i inseguretat.
• Factors que les precipiten: experiències sexuals traumàtiques (molt freqüents en l’aversió al sexe), disfunció sexual prèvia (disparèunia en el cas de l’aversió al sexe), problemes de parella, infidelitat, expectatives irreals, reacció a algun trastorn orgànic subjacent, edat i canvis hormonals, malalties psiquiàtriques (depressió,  ansietat) i avortament.
• Factors que mantenen la disfunció: ansietat davant la interacció sexual, anticipació de fallida o fracàs, culpabilitat, falta d’atracció i comunicació entre la parella, por a la intimidat, deficient autoestima, minsos estímuls eròtics, escàs temps en els jocs preliminars, i trastorns mentals. 
  

Existeix un tractament per a aquest trastorn?

Cal que el professional avaluï:

• les expectatives del pacient respecto al tractament;
• la consciència del problema;
• la motivació per superar el problema (que indica un bon pronòstic).
  

El tractament pot ser:

1. Tractament conductual: programa de contacte sistemàtic amb la situació aversiva. Es tracta d’una desensibilització sistemàtica imaginada o in vivo: exercicis de focalització sensorial en els quals el pacient s’enfronta progressivament a la situació que li provoca por, en un entorn plaent i sense exigències, per inhibir la resposta ansiosa apresa. En ocasions, es recomana l’ús d’un ansiolític (benzodiacepinas).
2. Tècniques de reestructuració cognitiva per poder reinterpretar positivament les cognicions disfuncionals associades al problema del pacient.
   

• Farré Martí JM (coord.) y cols. en Soler Insa PA y Gascón J. Disfunción sexual no orgánica. RTM-III, Recomendaciones terapéuticas en los trastornos mentales. Ars Medica. 3ª ed., 2005.
• Farré Martí JM, Lasheras Pérez G, en  Barcia Salorio D. Disfunciones sexuales de origen no orgánico. Trastornos femeninos. Tratado de psiquiatría. Arán, 1ª ed., 2000.
• American Psychiatric Association. DSM-IV-TR. Manual diagnóstico y estadístico de los trastornos mentales. Texto revisado. Barcelona: Masson, S.A, 2002.