S’ha relacionat amb una por irracional a la penetració.  El tractament és psicològic i eficaç en el 90% dels casos i consisteix a aconseguir que la dona, mitjançant l’autoexploració, aprengui a controlar els músculs de la vagina i vagi coneixent les seves reaccions per tal d’aconseguir ensinistrar el seu cos. El procediment consisteix en un descondicionament progressiu de l’espasme muscular (tècnica de dessensibilització in vivo).

Què és el vaginisme?

El vaginisme es classifica dintre dels trastorns sexuals que impliquen dolor, juntament amb una altra disfunció sexual anomenada disparèunia (dolor en la penetració). Es caracteritza per l’aparició persistent o recurrent d’espasmes involuntaris de la musculatura del terç extern vaginal davant la introducció del penis o els dits, i també davant d’altres estímuls no sexuals com els tampons vaginals o l’exploració ginecològica. Les dones, durant la relació sexual relaxen la musculatura que voreja l’entrada de la vagina per facilitar la penetració; quan existeix una contracció automàtica d’aquesta musculatura s’impossibilita l’entrada del penis i a aquest fenomen se l’anomena vaginisme. La dificultat en aconseguir una penetració normal és deguda al fet que la vagina es contrau de manera involuntària. A diferència de la disparèunia, els espasmes involuntaris no causen dolor en ells mateixos, sinó que solament dificulten l’entrada del penis. En la disparèunia, el dolor és molt més intens, però no hi ha les conductes d’evitació que sí poden existir en el vaginisme.

El vaginisme no orgànic s’associa a un component fòbic, a una por insuperable i irracional a la penetració, que fa que fins i tot es pugui estendre a d’altres conductes sexuals, com la autoestimulació.  En algunes dones, solament la idea de la penetració vaginal pot produir un espasme muscular.

Quan es pateix aquest trastorn, l’activitat sexual queda limitada perquè generalment l’espasme sexual impedeix el coit. Com a conseqüència, hi pot haver un deteriorament en les relacions de parella (per bé que tant el desig, com el plaer i la capacitat orgàsmica poden no estar afectats). L’existència de vaginisme no pressuposa absència d’excitació. Sovint, en els casos  més lleus, la conducta sexual és satisfactòria mitjançant alternatives sexuals a la penetració (es potencien carícies i algun altre tipus d’estimulació no intravaginal).

El vaginisme es classifica segons la seva intensitat. La contracció pot anar des d’una lleugera molèstia a una contracció tan  intensa que impedeixi la penetració. De vegades, tan sols es produeix durant l’activitat sexual i no davant d’altres estímuls sexuals.

Qui el pateix?

El vaginisme i la disparèunia afecten el 8% de les dones, però són més freqüents les consultes per vaginisme. Qui el pateix no sol saber perquè sorgeix el dolor quan practica el coit. Normalment la cerca d’ajut professional es produeix després de quatre anys de l’aparició del problema, o al moment que la parella es planteja tenir fills. Fins llavors, la parella ha anat realitzant d’altres activitats sexuals no coitals. És freqüent que la vergonya o la por a tenir una vagina defectuosa siguin els motius pels quals no es vagi abans a la consulta. És un trastorn que es produeix amb més freqüència en dones joves, amb actitud negativa davant del sexe i en dones que han sofert algun trauma o abusos sexuals.

El vaginisme de tota la vida  (o primari) és el més freqüent i té un inici brusc que es manifesta durant els primers intents de penetració o durant l’exploració ginecològica. El seu curs sol ser crònic. En canvi, l’adquirit o secundari sol aparèixer després d’un trauma sexual.

Quines són les causes?

Com en totes les disfuncions sexuals, existeixen causes orgàniques que poden produir vaginisme, com la vaginitis, himen rígid, endometriosi, inflamació de la pelvis, estenosi de la vagina, quists o adherències cicatritzades, tumors pelvians i hemorroides.

Els factors no orgànics o psicològics associats al vaginisme són:

• Factors educatius, ja que una educació rígida i culpabilitzadora pot transmetre idees errònies sobre la sexualitat. Por al fracàs, a l’embaràs, o a perdre la virginitat.
• Factors traumàtics, com una experiència sexual violenta.
• Factors de relació, com els conflictes conjugals, estimulació inadequada durant l’activitat sexual, o un coit sense preàmbuls.
• Factors psiquiàtrics, com ansietat o depressió.
• Altres factors, com els resultats d’una intervenció mèdic-quirúrgica o complicacions posteriors a una lesió orgànica.

Es pot tractar?

El tractament del vaginisme anirà encaminat a aconseguir que la dona aprengui a controlar els músculs de la vagina, i a conèixer les seves reaccions per ensinistrar el seu cos.

1. Recomanacions generals

• L’exploració ginecològica és necessària per al seu diagnòstic, per confirmar l’existència de l’espasme i descartar qualsevol causa orgànica.
• És important conèixer el desenvolupament del condicionament de la conducta amb fòbia a la penetració.
• Conèixer el trastorn i comunicar les pors al professional sanitari.
• Pactar amb la parella objectius per afavorir el nivell de compromís i la motivació respectant el tractament.
• Evitar el coit fins que ambdós estiguin en condicions de provar-ho amb èxit.
• Realitzar autoobservació i autoexploració dels propis genitals. Familiaritzar-se amb els genitals d’una manera visual amb l’ajut d’un mirall i de manera tàctil, introduint un o més dits a la vagina.
• Disposar de material necessari per als exercicis: lubricant vaginal que protegeix la vagina, i dos consoladors de  diferents mides.
• Quan es dóna una elevada ansietat abans de la relació sexual, cal que es duguin a terme tècniques de relaxació muscular, tècniques de respiració i de reestructuració cognitiva.
  

2. Recomanacions específiques

• Observar l’espasme mitjançant un mirall mentre es fa pressió sobre la musculatura vaginal. Distendre la musculatura mitjançant un entrenament que consisteix en contracció i relaxació musculars amb l’ajut de dilatadors de diferents mides.
• Identificar la musculatura perivaginal i entrenar la contracció i la relaxació voluntàries.
• Descondicionament progressiu de l’espasme muscular (tècnica de dessensibilització in vivo).
• A cada un dels passos es procedeix de la mateixa manera: relaxació muscular i/o exercicis de respiració; recolzar-se a l’interior de la vagina; contraure-relaxar la musculatura i procedir a la introducció vaginal. Els exercicis perivaginals poden mantenir-se durant la introducció. L’exercici finalitza quan l’espasme muscular desapareix i la pacient s’ha habituat a la situació:
  

1. Amb el propi dit, experimentant la pressió de l’espasme i sentir el contorn de l’anell muscular responsable. La pacient ha d’introduir el dit exercitant la contracció i relaxació perivaginal i mantenir-lo fins que apreciï que la pressió muscular desapareix.
2. Consolador intermedi.
3. Consolador normal.
4. Consolador normal en distintes postures.
5.  Coit.
   

Un cop obtingut el pronòstic, l’èxit terapèutic és d’un 90%. Un cop superat, no hi ha recaigudes. El fet que es produeixin molèsties en el primer moment del coit és una situació normal i no implica recaigudes.

Quan l’ansietat és intensa, es recomana un procés més lent. Cal utilitzar primer la dessensibilització sistemàtica imaginada. De vegades cal l’ús de fàrmacs ansiolítics com les benzodiacepines abans dels exercicis.

• American Psychiatric Association. DSM-IV-TR. Manual diagnóstico y estadístico de los trastornos mentales. Texto revisado. Barcelona: Masson, S.A., 2002.

• Farré Martí JM (coord.) y cols. en Soler Insa PA y Gascón J. Disfunción sexual no orgánica. RTM-III. Recomendaciones terapéuticas en los trastornos mentales. Ars Medica. 3ª ed., 2005.

• Farré Martí JM , Lasheras Pérez G en  Barcia Salorio D. Disfunciones sexuales de origen no orgánico. Trastornos femeninos. Tratado de psiquiatría.  Arán. 1ª ed., 2000.